Nexus Thinking

Mike Bing/Flickr

O el que ve a ser el mateix, Aigua-Agricultura-Energia. De fet, el 70% del consum mundial d’aigua se l’emporta la producció agrícola, usada al llarg de tota la cadena agroalimentària, així com també  s’utilitza per al transport i producció d’energia.

D’altra banda, la producció d’aliments i la seva logística generen una despesa del 30% de l’energia consumida a nivell global. També necessitem energia per a extreure, bombejar, emmagatzemar, transportar i tractar l’aigua…

D’aquesta manera, queda clar el nexe del títol, proposat per la FAO de cara a afrontar un dels reptes més importants del segle XXI:

“Cities, industry and other users, too, claim increasingly more water, energy and land resources, and at the same time, face problems of environmental degradation and in some cases, resources scarcity. This situation is expected to be exacerbated in the near future as 60 percent more food will need to be produced in order to feed the world population in 2050. Global energy consumption is projected to grow by up to 50 percent by 2035 (IEA 2010). Total global water withdrawals for irrigation are projected to increase by 10 percent by 2050 (FAO 2011a).”

Font: http://www.waternexussolutions.org

La combinació de ciència i tecnologia, així com el canvis de comportament vers el consum (per exemple, gestionant-ne la demanda abans que començar a planificar noves fonts de suministre) seran clau de cara a l’equilibri entre els tres elements.

En aquest sentit, i pel què fa a la gestió de la demanda de l’aigua, Robert C. Brears, autor de Urban Water Security proposa els següents punts en un article recent:

• Reducció de les pèrdues i el mal ús.
• Optimització de l’ús de l’aigua aprofitant sinergies entre diferents usuaris al llarg dels cursos fluvials.
• Promoure un major estalvi, tant financer com d’infrastructures.
• Reducció de l’estrès hídric reduint-ne els nivells de consum insostenibles.
• Minimitzar la degradació de la qualitat de l’aigua.

Són punts molt generalistes però immediatament després en descriu dos exemples:

Tariff simulator in Portugal

“The Alqueva Multi-purpose Undertaking (EFMA) in the south of Portugal is Europe’s largest irrigation project. Around 120,000 hectares of irrigation area has been set up in a region where soils are highly suitable for irrigation and the number of hours of sunshine is above the European average. As part of EFMA, irrigators are offered a tool for simulating water consumption and estimating its cost. The irrigation tariff simulator calculates the cost of water consumption based on the location and type of supply, year of introduction of the crop, amount of crop expected and the area covered.”

Water quality trading in the Ohio River Basin

The Ohio River Basin Water Quality Trading Pilot Project is a first-of-its-kind interstate program that spans Ohio, Indiana and Kentucky to evaluate the use of trading by industries, utilities, farmers and others to meet water quality goals while minimizing costs. The water quality trading program, a market-based approach to achieving water quality goals, allows permitted discharges to generate or purchase pollution reduction credits from another source. The premise of the water quality trading program is that:

1. Facility A, for example, a wastewater treatment plant, needs to meet nutrient limits for its water quality permit and therefore water quality trading is one option
2. To reduce nutrients in the watershed, Facility A pays Farmer B to do a variety of things, for instance, reduce fertilizer user, plant stream side buffers with trees or keep livestock manure from getting into the waterways, with each conservation practice verified
3. Nutrient reductions are quantified as credits, for example, equal to one pound of nutrient reduction. Credits are then reviewed and approved by a regulatory agency
4. Facility A can then use those credits to meet permit requirements.

Aques són només dues de moltes de les iniciatives (vegeu també els water markets australians) encarades a la gestió de la demanda d’aigua. Un camí de llarg recorregut dins del nou paradigma del segle XXI, el Nexus Thinking.

 

Complementa-ho:

· The Water-Energy-Food Nexus (Document de la FAO)

· Reducing Water-Food Nexus Pressures (Robert C. Brears)

· Can ‘nexus thinking’ alleviate global water, food and energy pressures? (The Guardian)

· Considering the energy, water and food nexus: Towards an integrated modelling approach (Energy Policy. September 2011)

Com afrontar la sequera?

Un article de Sarah Ann Wheeler reflexiona sobre la resposta a l’escassetat d’aigua a la revista de la International Water Association (IWA):

“Professional backgrounds tend to predetermine one answer and often seek a silver bullet as the solution (…) the reality is that one strategy, by itself, is never enough.”

Enginyers, economistes, planificadors, etc. cadascun d’ells oferirà una solució diferent, però és probable que triant-ne una d’elles no n’hi hagi prou.

Afrontar un problema social, econòmic i ambiental com una sequera requereix d’una visió més interdisciplinar on cadascú de nosaltres pugui aportar la seva visió, així com extreure’n una solució integrada.

D’altra banda, tan governs com gestors han fet èmfasi en estratègies que afecten a l’oferta de l’aigua, obviant la part de l’ús i demanda d’aquesta. En aquest cas, explica Wheeler, podríem considerar 3 punts:

· Divulgar i educar en l’ús de l’aigua com un bé escàs.

· Plans reguladors que incideixin en una millora de la qualitat.

· Mesures econòmiques com poden ser taxes i tarifes que en promoguin un ús més sostenible o mercats de l’aigua.

En el cas d’Austràlia, després d’esgotar les mesures per la part de l’oferta, les últimes dècades s’han centrat a fer un esforç en la gestió de la demanda: límits a noves llicències, augment de la regulació, major divulgació i introducció de nous preus i càrrecs per l’aigua.

 

La conca Murray-Darling, de vital importància per l’elevada producció agroalimentària

El més rellevant ha estat, però, la reforma dels drets de propietat i l’establiment de mercats de l’aigua de la conca Murray-Darling, l’àrea més gran de producció alimentària d’Austràlia. El pla de 2012 d’aquesta conca inclou la separació dels drets sobre la terra i l’aigua, el monitoratge sobre l’ús, la reforma del mercat de l’aigua i el sistema d’assignació de propietat, així com la diversificació de l’agricultura al Delta.

Però sembla ser que el que va permetre realment que els agricultors no entressin en fallida durant la Sequera del Mil·leni van ser els mercats de l’aigua. Aquests van donar resiliència al sistema per afrontar la sequera:

“During the worst years-when water allocations were at their lowest and rice farmers in New South Wales could not put their crop in-they sold their water on the temporary market. Downstream farmers bought that water to keep their vineyards or other permanent assets alive. This win-win would have been impossible without markets.”

 

De totes maneres no ens podem quedar en una solució aillada, sinó que l’hem d’integrar amb d’altres mesures com l’eficiència d’irrigació o l’establiment de límits d’ús. És més, cal tenir en compte la paradoxa de l’eficiència: les noves tecnologies de rec per elles mateixes no porten a un augment d’estalvi, ans al contrari, n’augmenten la demanda.

En definitiva, el diseny d’una resposta resilient a l’escassetat d’aigua és millor si s’aborda des de múltiples perspectives:

“To hit the target, avoid the silver bullet, and instead embrace the silver buckshot”.

PER APROFUNDIR-HI:

L’article complet aquí.

PER SABER-NE MÉS:

Un article sobre com funcionen els mercats de l’aigua a Austràlia.